Desfent

Ets un camí d'un sentit,
una corrent que se me'n du,
més enllà del pas constant de les hores
dels dies que omplo de batecs.
Un punt solitari, perquè visc,
i la vida endins és un recipient hermètic i clos.
Un punt més enllà, perquè moro
mentre faig i desfaig,
com els nusos que amago en la mà,
més enllà dels dits que assenyalen
un cos, el teu, com un repetit desig,
amable i dolç,
equilibrant els sentits;
i amb la placidesa que penso després,
la que abastaré si et desfaig poc a poc,
desfent-te la pell
amb la humitat del meu rostre
en els llavis, et faré.
I tot se me'n va de la ment,
passejant prop del mar i  les roques,
madures del tot,
seguint les petjades dels nens,
que perseguirem més enllà
dels bolquers de l'amor,
crescuts ja.
Allà, vull ser-hi,
desfent el temps
tu i jo;
dos punts,
el càlid horitzó
i una línia paral·lela,
desfarem.

Escolto el vent

Sento el vent.
Em tormenta en aquest espai petit i desolat.
Però, és així, sóc aquí.
M'empasso la por dia a dia
i la comoditat se m'escapa en els somnis.
Un soroll constant,
la vida incòmode que tinc davant
i, la força, cap premi per a qui
desitja consol i quietud
i gestos càlids prop del mar
prenent una mà més enllà d'aquest vent.
Senzills són aquests sons.

Escolto el vent

Sento el vent.
Em tormenta en aquest espai petit i desolat.
Però, és així, sóc aquí.
M'empasso la por dia a dia
i la comoditat se m'escapa en els somnis.
Un soroll constant,
la vida incòmode que tinc davant
i, la força, cap premi per a qui

desitja consol i quietud
i gestos càlids prop del mar
prenent una mà més enllà d'aquest vent.
Senzills són aquests sons.

Em parlo

Els meus peus es despullen,
les meves mans s'assequen.
Obro la nevera i busco una llimona.
Agre la mirada,
com la que cada dia deixo enrere,
com la que cada dia espero endavant.
Assaboreixo el fracàs
i esguardo els nens que dormen descansats.
Com una gota d'aigua alliberant-se del got,
com la decepció dels anys esforçats,
l'aigua esclata en els meus ulls.
Vint anys estèrils d'amor,
trenta sis mesos concedits
no satisfets de plenitud.
Demà no hi seré.

Llàgrimes

Una abraçada en la nit,
com resseguir totes les llàgrimes
per tot el teu cos
embolicada en els teus pits.
I les meves, filles del plor,
aigua esquitxada a terra
que brollen dels meus ulls sense permís.
Agafo la fregona
i les escampo en la fusta de casa.
Només es dilueixen, no m'abandonen.
Amb el fregall en el lavabo m'amago
i m'assec en les rejoles.
Tinc fred.
On queda el teu sexe que penso,
i en la matinada,
la teva figura present i roent
que m'eixugava els llavis salats,
les mirades salobres
i tots ele neguits que ara són
i em tormenten?
Sortiré al carrer,
respiraré.
Plou en els meus ulls
i lluny, en els teus també.

Barreres

Sóc allà, a l'altra banda,
on hi ha l'espectacle.
Et vaig regalar una flor dolça.
Miraves, sempre miraves lluny,
darrera de la barrera.
Et vaig acostar a un llit tendre,
sota els núvols un camí.
Una mirada a escena,
però el cap sempre al darrera,
asseguda a la butaca sense jugar
més enllà d'una bombolla
feta de por no agosserada.
Tranquil l'esguard que no arrisca i elimina,
soterrada la superació que esgarrapa el cos.
I jo més enllà del mirall m'endarroco en superacions,
obligant-me a llavis banals,
per saber regalar-me moments lleugers
i defugir el pes profund de les conviccions
que m'empresonen sempre i ara
i ja no tenen sentit, els conceptes.
Res no he guanyat així.
Sóc a l'altra cara del mirall
ferida en les meves contradiccions,
ferida pel temps d'incisions,
malmesa per la intensitat d'un sentir
que m'espera en la porta i m'aboca a no ser jo.
Camina, travessa el llindar,
abandona les cadenes invisibles d'escuma negra.
Jo transitaré perdent-me subtilment.

Adrienne Riche

He descobert en la biografia d'aquesta dona trets que em són coneguts. Divorciada i amb tres fills va fer un tomb en la seva vida i es va declarar lesbiana i va lluitar no només per aquesta causa sinó per algunes altres. N'he llegit pocs poemes en una antologia d'autores diverses i cercaré algun llibre de poemes seus, especialment el llibre "Vint-i-un poemes d'amor" del que en transcriuré un que m'ha semblat commovedor, sobretot pel que expressa el seu últim vers. No parla d'una altra dona, sinó d'ella mateixa.


XX

Aquella conversa que sempre estàvem a punt
de tenir em balla pel cap,
de nit el Hudson tremola a Nova Jersey a la llum
de les aigües pol·luides que encara algun cop
reflecteixen la lluna
i jo hi discerneixo una dona
que vaig estimar, ofegant-s'hi amb secrets, amb la por
que li envolta el coll,
com cabells estrangulant-la. I aquesta és ella
amb qui intentava parlar, amb el cap, expressiu i nafrat,
que s'allunya del dolor empès cada cop més avall
on ja no pot sentir-me,
i aviat sabré que parlava amb la meva ànima.

Temo oblidar-me

Ara encara estic encesa,
temo oblidar-ho.
No vull adormir-me,
no voldria desconèixer que visc.
Demà besaré la fredor,
quieta impassible, com morta.

Ahir vaig escriure a mà, en un paper ara arrugat

Ja no em tocaràs.
Qui pretén enganyar els estels
d'aquesta ambigua nit?
Sota la finestra desconec les primaveres.
Beso la llum,
esquitxo els silencis
amb llàgrimes invisibles,
sumergida en el sofà
amb un llibre mig obert
de poemes tocant la mà.
Em reconforten les paraules,
en veus que algunes dones van dir,
i penso en les hores
que hauré d'esmerçar
inventant paraules
que no et diré.
No ets aquí,
mai hi eres, cap al tard,
només en le meu cor,
en el meu cos que t'esperava
cada vegada menys sencer,
sense alè,
i sense ales.
Ja no m'enlairo
a cercar l'únic somni:
sentir el teu desig calent
entrelligant-me els vespres, tard,
per transitar i ser a casa,
les dues, en el llindar de les finestres.

A cada instant

T'estranyo. Molt endins tinc una queixa
que a cada mirada perduda, quantes aquests dies,
em diuen no hi ets. I una pena tinc que no puc expressar-te.
T'imagino, fa poquets dies,
asseguda a la taula amanint l'amanida
amb les teves llàgrimes
i amb els teus ulls, preciosos de tristor.
I et volia tocar, sentir-te en la pell,
no vaig gosar,
la distància era així,
estèril de carícies.

Fa temps, paraules

Als onze, amb poc recorregut,
vaig començar a dibuixar paraules en blanc.
Cel gris paraules en negre.
Ara amb carbó premsat indago esbossos de dol sobre blanc.
Una línia subtil, amb matisos de ràbia i no comprensió
recorro amb la mà, com les línies que omplen
de significat el llenguatge del teu cos en el llit.
Plaer en diferents tons i textures,
i l'amor aquell traç lleuger i inspirat
que m'evoca l'olor del teu sexe i la teva pell.
I recerco el concret, el teu, el que és
i defujo el concepte.
Material i certera em trobo
quan m'empasso poc a poc els instants transitats
a prop teu.
Teva la mirada, l'absència i el rebuig.
De tu, aquest temps concretat
en línies no circulars que han de tenir un sentit.
Potser sigui aquell, el primer, el de les paraules primeres.
Sempre el mateix.
La força o la mancança
que com un vaixell amb rumb fix
no aturen aquesta meva mania
de veure i beure que estimo i sóc
entregada, avui en els teus braços.
I desvetllo el dibuix que cosntrueixo
en cada paraula dita a cau d'orella
i més enllà, en el meu cos com un mirall,
quan et miro trascendent
fent del concret el camí semàntic del que espero:
no ofegar-me colapsada per les meves limitacions,
no oblidar que puc estimar i estimar-te,
imaginant-te amb mà ferma
en un bodegó de gestos, carícies i dificultats,
mentre t'escric amb els meus llavis
paraules incolores en un món distant.
Encara sóc allà, en tinc onze
i no sé estimar.

El "telos" el preocupa

Un far.
Persegueixo la mà que no hi és,
els sons d'uns llavis que no em parlen,
una mirada enrere
que com un rastre agredolç
m'enfonsa en cada passa cap al final.
Dues llàgrimes
em bressolen la vida.
La primera,
la de l'ara,
em dibuixa un somriure en un plor.
La segona,
la de l'ara de demà,
em dibuixa un plor en un somriure.
Transito per la contradicció.
Desig en la pell dolça
d'un cel sense horitzó.
Tinc cura d'una flor
que entre paraules no floreix.
Miro amunt,
no comprenc la mirada
que mira sense mirar.
I ara avall,
somio les llàgrimes
que no m'han fet plorar.
Per què no m'esperes
en un silenci del serà?
Seré jo,
seré el que sóc,
soroll, neguit,
i et trobaré
i no escolatré més
cada batec d'un camí absurd.
Dues mans,
la meva, la teva,
iguals.
T'abraço,
un camp de blat
ben lluny m'espera.
M'adormo en els teus ulls,
no entenc la soledat.

Si el temps fos un soroll

Si el temps fos un soroll
me'l beuria per no sentir.
Cau la persiana,
ploro sense consol.
M'estiro al llit,
m'ofego sense la fresca
d'aquesta nit.
Si les hores
fossin afirmacions
gairebé sempre
navegaria en negacions.
Vaig sortir així
i una mare m'acarona el front,
com una taula ben parada,
tot al seu lloc.
Un somriure al voltant,
canalla que és així,
el cap ben moblat,
un futur per negar o afirmar.
Camino per respirar,
omplint els instants
per oblidar que vaig sortir així.
Desitjo aturar-me,
descansar,
que m'emboliquis com un regal
per no regalar,
que m'embelleixis la pell,
que m'ensordeixis cada batec
dels grisos segons
que en el silenci imaginen escletxes.
Sóc així,
soroll, sentir i necessitat
de dissimular el que no sóc.
Et desitjo així,
en la calma,
en la quietut,
desvetllant el soroll amb mi.

Per a l'exposició col·lectiva, aquest suport d'acordió

Per a l'exposició col·lectiva, aquest suport d'acordió obsequi de la Núria

Un nou espai

Avui, ara, fa un moment, se m'ha acudit elaborar aquest nou blog, menys personal, més públic respecte el que ja tinc. El meu primer espai, el de lorca, el de l'exercici de diari interior, és el meu espai de mirada interior i que no puc ni voldria abandonar.
Aquest nou espai és tan sols una mirada interior més o menys´"obscena", depenent de com entenguem aquest terme. Jo diria que amb aquestá publicació em poso en escena i no fora d'escena.
Deso en aquest espai la mirada interior més íntima, però que voldria posar fora d'escena,i hi abocaré aquella intimitat, aquells pensaments, aquelles expressions compartides.

La orilla

Finalment he trobat el poema del Pedro Salinas que em va recomenar la Mayte. Li vaig escriure la matinada del 30 d'abril, expressant-li el meu dolor i en la seva resposta em va dir:  "hay un poema de salinas que dice "no pidas más abril al treinta de abril.." lo conoces?"
L'he trobat, no el coneixia. Tan apropiat tant pel que diu, com pel 30 d'abril...!

Són una meravella aquestes paraules, ho són. Seria un somni arribar al consens del poeta respecte que davant el trenta d'abril, davant del final per tant, oblidéssim que hi ha aquest partir, aquest no ser-hi, aquest no pot ser i tanquéssim les portes, el camí, el que serà amb la certesa que no serà res més i que tot ens ho ha donat l'abril. Acceptar el no res sense tenir al davant el més enllà, el més enllà del final és una tortura, és el primer i gairebé essencial sentit de l'existència, del tarannà racional, humà. Però, jo sóc dona. Dona més enllà d'humana i racional.

Un altre de dissabte

Olor a pan

"Olor a pan cocido
en estos campos

Andar solo y saberse
acompañado"

                       Antonio Moreno


M'ha agradat i jo he pensat, m'ha sorprès en el cor:

"No andar sola,
andar sola a medias,
y saberse no acompañada".


Això és potser el que indago, exploro, cerco i voldria i pel que els dies em consumeixen i jo consumeixo les hores:
"Olor a pan cocido".  És a dir, "saber-me acompanyada".
És així de senzill i simple.
Tota la meva complexitat es demunta davant això tan simple.
I tu, tu no m'acompanyes, no ho vols et saps i et vols acompanyada,
no per mi, no amb mi, ni que no hi hagi exclusiva.
Saber-me acompanyada, en paral·lel, en simetria...
POtser algun dia... no amb tu, és clar, no em vols acompanyar. Un petó.

SUMI-E

Unes mostres d'aquesta tècnica pictòrica d'origen cal·ligràfic molt inetressant pel que té de catarsi. Vaig fer una primera classe de taller dissabte, només dedicada a un dels elements pictòric per excel·lència, el bambú, i vet aquí una mostra. Vaig aprendre sopresa que en el traç del sumi-e i en la tipologia d'elements naturals que treballem, cirerer, bambú, crisantem i orquídea, es defineix l'estat d'ànim i el grau de concentració i interioritzió. El traç és únic i irrepetible. És una tècnica de pintura ràpida i no modificable i en cada gest cal afinar l'interior. És una pràctica molt relaxant.
Més endavant, quan pugui, m'agradara aplicar aquesta tècnica a la composició i treball amb el dibuix de model al natural.

Tres esbossos de dissabte. Tinc mono de dibuix. Fa dies que no m'hi dedico

De poeta en Nueva York

Para ver que todo se ha ido,
¡amor inexpugnable, amor huido!
No, no me des tu hueco,
¡que ya va por el aire el mío!
¡Ay de ti, ay de mí, de la brisa!
Para ver que todo se ha ido.


I uns versos abans, alguna estrofa...
"Es la piedra en el agua y es la voz en la brisa (...)"

Més de les dues del matí són.
Només tinc al cap el "hueco".
És cert, l'amor, l'amor ara, és un buit,
per ell mateix, perquè és una recerca,
i és un buit per a mi,
és un buit en presència; té un cos, un color i un aroma.
És un buit perquè el busco
i no hi ha res més desesperant que buscar el cos, la matèria,
la presència, el que és i hi és,
perquè vol dir que no en sé,
perquè vol dir que no es dóna,
i ignorar i no saber és un torment;
no saber l'amor, el d'avui, el de per sempre,
és un no res, un no ha estat, un no he sabut.
No puc amb la ignorància, amb aquesta, amb la meva.

Un parell de Bodelaire

També forma part de la selcció d'estrofes que he anat dibuixant en el meu cap aquests darrers mesos. És cert que res no és gratuït i tota selecció es troba íntimament relacionada amb l'aire que respiro en cada moment i com el respiro i amb qui el respiro. La poesia, com algunes lletres, m'ajuden a no ofagar-me per hiperventilació o hipoventilació.

¡Cuán feliz con alas vigorosas
puede irse a otras zonas luminosas y serenas,
más allá de los pesares y los graves disgustos
que con su peso enorpecen la incierta existencia!

¡Feliz quien cuyas ideas, igual que alondras
libremente hacia el cielo suben, en las amanecidas¡
¡Feliz quien vuela sobre el mundo y sin esfuezo comprende
el lenguaje de las flores y la mudez de las cosas¡

El vol i la llibertat; les bestioles amb ales sovint es relacionen amb la idea de llibertat. És un dels motors de la definició del meu camí vital, pequè he pogut, és cert, tant defensar la meva llibertat personal quan la tenia, m'hi acostava, hi estava a prop, la tocava, com enyorar-la i trobar-la a faltar com la mirada d'un amor o dels meus fills, quan he estat lluny, quan no he estat a l'alçada. Lliure és qui comprén, qui dibuixa un criteri propi, qui és capaç de pensar per si mateix, qui en les mans té paraules i emocions i sap modelar-ne arguments. A Bodelaire li retrec que barregi felicitat i llibertat. No és feliç qui és lliure per l'exercici de la comprensió. Aquesta llibertat no ens fa feliços ens encadena en el trajecte d'arribar-hi a la més ferotge de les presons: la llum, la iniciativa, les respostes, el saber.

Diluir-se

Ho sento,

no sé viure diluïda,
no entenc les mitges tintes.
Sóc jo, ho sé
sóc jo, ho sento.

Benedetti: tres estrofes/poemes. La primera

Aquí y allà aprendemos cautamente
en el río/ en la noche/ en la fatiga
a vivir glorias o a morir de pena
en el rumbo mejor o a la deriva

no está mal ser humilde por las dudas
y dejar el fulgor para otro día
(en un comienzo el corazón callaba
solo después supimos que latía)

aprender es un rito una costumbre
no le hace mal a nadie ni se olvida
aprende quien asciende hasta la cresta
pero también quien busca entre la ruinas

aprender es abrirse a los afanes
y ¿por qué no? también a la utopía
la enseñanza es enjambre y sus gaviotas
se posan en el alma sorprendida

sabemos que aprender tiene su riesgo
y puede convertirnos en ceniza
pero no importa/ hay que aventurarse
aunque eso no le guste a los de arriba
hay que saber del tiempo / hora por hora
porque vivir no es una lotería
dame esa mano que me enseñe siempre
y vayámonos juntos por la vida

Tan sols pretenia trasncriure les dues o tres primeres estrofes d'aquest poema, però he anat més enllà, perqùè no podia aturar-me. És ben senzill el seu contingut. Significa molt en la meva manera d'entendre les coses i de viure, l'aprenentatge. L'aprenentatge és una mirada atenta, una ment oberta, un cos que avança, un esforç. Aprendre és la vida. I aprenem tant del que ens reconforta com del que ens angoixa o fa mal ( tant del "rumbo" com de la "deriva"). La dicotomia és un motor, la contradicció, el blanc i el negre. Em meravella la força de la tendresa, la profunda mirada enamorada; l'amor no hauria de ser profund, cap mena d'amor hauria de ser profund, només intens. M'agradaria viure l'amor intens, però subtil, lleuger, que fuig i no deixa empremta. Ningú no em va ensenyar a no creure en utopies. L'ànima que viu la sorpresa és l'ànima que viu l'aventura, el risc, el temps ("hora por hora/porque vivir no es una lotería (...)"). A qui aprén no el visitarà l'atzar, si no és que no aprén en soledat. L'amor és atzarós, és bilateral. Àllò compartit és atzarós, perquè viure no és una loteria, però la vida compartida és un joc d'atzar. Voldria jugar avui. Voldria aprendre i reixir en aquest joc. El costum, el desànim em xiuxiugen que la utopia no serà per a mi, que l'atzar no em somriurà.

La il·lusíó: espai lúdic per a un nen

Il·lusinoar-se és cosa de nens. Perdre aquesta capacitat és ressignar-se. L'amor que em demana això em mata, em fa gran, em canvia.

El poeta ho sabia prou bé. Llenguatge pueril brodat amb pensaments profunds.

De Lorca:

"Vámonos; de casa en casa

llegaremos donde pacen

los caballitos del agua.

No es el cielo. Es tierra dura

con muchos grillos que cantan,

con hierba que se menean,

con nubes que se levantan,

con hondas que lanzan piedras

y el viento como una espada.

¡Yo quiero ser niño, un niño!

Per a la Núria, la Griñó, només dir-li que Lorca s'imaginava cavallets d'aigua. No distingia el dolç o el salat, potser perquè el mar li quedava més lluny? I, on pasturaven aquests cavallets, els del poeta? No en el cel, en la terra dura. L'aigua de Lorca era dolça, era la de la pluja, la que alimenta la terra i la ràbia i la guerra. Només un nen pot trobar il·lusió en "el viento como una espada".

Estrofes

De poeta en Nueva York

Para ver que todo se ha ido,
¡amor inexpugnable, amor huido!
No, no me des tu hueco,
¡que ya va por el aire el mío!
¡Ay de ti, ay de mí, de la brisa!
Para ver que todo se ha ido.

I uns versos abans, alguna estrofa...
"Es la piedra en el agua y es la voz en la brisa (...)"

Més de les dues del matí són.
Només tinc al cap el "hueco".
És cert, l'amor, l'amor ara, és un buit,
per ell mateix, perquè és una recerca,
i és un buit per a mi,
és un buit en presència; té un cos, un color i un aroma.
És un buit perquè el busco
i no hi ha res més desesperant que buscar el cos, la matèria,
la presència, el que és i hi és,
perquè vol dir que no en sé,
perquè vol dir que no es dóna,
i ignorar i no saber és un torment;
no saber l'amor, el d'avui, el de per sempre,
és un no res, un no ha estat, un no he sabut.
No puc amb la ignorància, amb aquesta, amb la meva.

Estrofes

De poeta en Nueva York

Para ver que todo se ha ido,
¡amor inexpugnable, amor huido!
No, no me des tu hueco,
¡que ya va por el aire el mío!
¡Ay de ti, ay de mí, de la brisa!
Para ver que todo se ha ido.

I uns versos abans, alguna estrofa...
"Es la piedra en el agua y es la voz en la brisa (...)"

Més de les dues del matí són.
Només tinc al cap el "hueco".
És cert, l'amor, l'amor ara, és un buit,
per ell mateix, perquè és una recerca,
i és un buit per a mi,
és un buit en presència; té un cos, un color i un aroma.
És un buit perquè el busco
i no hi ha res més desesperant que buscar el cos, la matèria,
la presència, el que és i hi és,
perquè vol dir que no en sé,
perquè vol dir que no es dóna,
i ignorar i no saber és un torment;
no saber l'amor, el d'avui, el de per sempre,
és un no res, un no ha estat, un no he sabut.
No puc amb la ignorància, amb aquesta, amb la meva.