T'estranyo. Molt endins tinc una queixa
que a cada mirada perduda, quantes aquests dies,
em diuen no hi ets. I una pena tinc que no puc expressar-te.
T'imagino, fa poquets dies,
asseguda a la taula amanint l'amanida
amb les teves llàgrimes
i amb els teus ulls, preciosos de tristor.
I et volia tocar, sentir-te en la pell,
no vaig gosar,
la distància era així,
estèril de carícies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada