Fa temps, paraules

Als onze, amb poc recorregut,
vaig començar a dibuixar paraules en blanc.
Cel gris paraules en negre.
Ara amb carbó premsat indago esbossos de dol sobre blanc.
Una línia subtil, amb matisos de ràbia i no comprensió
recorro amb la mà, com les línies que omplen
de significat el llenguatge del teu cos en el llit.
Plaer en diferents tons i textures,
i l'amor aquell traç lleuger i inspirat
que m'evoca l'olor del teu sexe i la teva pell.
I recerco el concret, el teu, el que és
i defujo el concepte.
Material i certera em trobo
quan m'empasso poc a poc els instants transitats
a prop teu.
Teva la mirada, l'absència i el rebuig.
De tu, aquest temps concretat
en línies no circulars que han de tenir un sentit.
Potser sigui aquell, el primer, el de les paraules primeres.
Sempre el mateix.
La força o la mancança
que com un vaixell amb rumb fix
no aturen aquesta meva mania
de veure i beure que estimo i sóc
entregada, avui en els teus braços.
I desvetllo el dibuix que cosntrueixo
en cada paraula dita a cau d'orella
i més enllà, en el meu cos com un mirall,
quan et miro trascendent
fent del concret el camí semàntic del que espero:
no ofegar-me colapsada per les meves limitacions,
no oblidar que puc estimar i estimar-te,
imaginant-te amb mà ferma
en un bodegó de gestos, carícies i dificultats,
mentre t'escric amb els meus llavis
paraules incolores en un món distant.
Encara sóc allà, en tinc onze
i no sé estimar.