dijous, 13 d’octubre del 2011

Ha de ser molt breu

El marc de la finestra,
el vidre,
les plantes enllustrades de roig
davant un cel de capvespre sense núvols,
blau, decaigut.

Més tard, com les hores de la vida,
la lluna no del tot sencera,
m'enlaire els ànims
quan des del llit
et penso lluny.

Et beso,
et miro d'esquenes,
i jo encara amb els ulls tenyits de son,
t'acarono els gestos que no et dedico,
cega, encara, de la nit d'ahir.

A l'orella, intensament trasbalsada
per l'esclat del meu cos sota el teu,
com és costum aquesta forma,
he plorat dues paraules,
amb pulcritud en el so,
lentament en la mirada interior,
que declara les intencions
per a una vida entrelligada.

La finestra tancada,
la llum del dia que sorgeix tendre
em contradiu:
tot ha de començar,
i altre cop t'observo per darrera.

dilluns, 19 de setembre del 2011

Ofegant paraules

Ho recordo, era ahir...
Dels meus ulls lliscaven unes llàgrimes
pesants i dures,
com les vísceres ofegades
que regaven les arrels de l'amor,
tancat i empressonat, momificat.
I aquella llàgrima et va esquitxar la galta,
i vaig escoltar el teu plor com a resposta
a les meves paraules,
fa temps ofegant-se,
i ahir, en el llit,
desitjades i volgudes,
després de tant silenci.
Quin reconfort, sentir-me.

dilluns, 22 d’agost del 2011

Simplicitat de nou

Un altre cop un hotel;
ara vora el mar,
prop del temps en què allà hi érem.
Les claus de la porta, la il·lusió
en les escales de la cambra.
Per què aquest dol?
Per què dins meu atravessats
els espais de la memòria humits
i enterrats en el cos com un trau
que arrossega les ombres del passat?
I aquesta mort?
Saps que transito per un camí llarg i profund,
com també l'aposta que em va enfonsar?
I el vent matisat per l'escalfor de l'estiu
amb les barques llunyanes i el teu somriure al davant,
em confessa que ballaré encara més en aquesta foscor,
com el pou infinit on hi deso el que et vaig dedicar:
paraules tan tendres que no sé repetir,
emmudides com fulles de dol
que en la tardor vem trepitjar,
les altres que vam ser dues,
pels carrers sense fanals en la nit.
No puc tornar a dir els colors de l'amor,
no puc trair ni octubres, ni juliols,
i mentrestant, gesto emergent
un dol possible i futur,
més seré i valuós.
Arribarà un estiu sense silencis,
i un desembre per oferir-te
aquest dol embolcallat amb paraules,
tan subtils i poderoses,
com la pluja que asseca la terra,
ben molla per la tendresa que encara no em neix.

divendres, 19 d’agost del 2011

Simplicitat

Una rosa amb una rosa,
això he après de tu,
d'aquest pes de llàgrimes
que dins d'un cubell en mig del desert
vesso per veure-hi clar.
Malaeïxo la meva densitat
en l'amor otorgat mes rere mes,
any rere any;
I tu... vivint allà amunt en el riu,
i jo... ofegant-me en el plor
del temps, les distàncies, els dols i la dualitat.
He trobat la flor del meu jardí,
no l'he de deixar morir,
mentre en capbusso per les angoixes
d'un rierol poc profund.
Navegaré en el mar
i m'ancoraré amb tots els fruits
alliberats dels meus ulls,
eixugats pels teus dits
i els somriures abandonats cada matí quan despertem,
un cop haguem desaiguat els plors.

diumenge, 14 d’agost del 2011

No esperis que n'entengui el motiu

No em demanis que ho entengui.
No puc empassar-me el pas d'un cos a un altre,
d'una mirada a una altra;
jo que amb un esguard alimentava
la plana i els cims
que vivíem com desitjaves.

No esperis que en el meu temps
oblidi que vas marxar per no ser-hi,
incòmode seqüència de fills i esforços
i supèrflua dimensió dels pensaments
més densos i de les carícies menys efímeres.

En aquesta nit,
allà amunt em reflecteixo;
quina distància escoltes entre
uns llavis i uns altres,
entre les paraules que et vaig dir
i aquelles que et diran?
Valoraràs...

Em remouen aquestes paraules dels sentits.
Dins meu, et veuria com en aquella habitació a Lisboa,
quan no lluitaves el dol i jo defallia sobre el llit.
I també a Carboneras,
estiu rere estiu d’esbarjo,
dels silencis pocs subtils i dels hiverns sense mi.

La vida no és descans,
ni quieta successió de moments,
ni jo sóc la mateixa que aquella,
ni ella la mateixa que tu.

Podríem haver estat l’una i l’altra,
però, la diferència és inapel•lable,
com el fred en la nit sense una abraçada esperada.
Perdona’m les paraules,
Escric confossa en aquesta ombra.
No és senzill Portugal sense tu,
ni aquesta nit d'estiu
amb una lluna ben sencera.
Sempre Lisboa, sempre va ser estiu.

dissabte, 13 d’agost del 2011

Com un riu que va morint

Com un riu que va morint,
perdent cabal per la sequera,
el trencaclosques d’emocions viscudes,
es va apagant, diluït per les distàncies.

Recordes els dies d’estiu
soles i engrescades entre el mar
i els jocs de llit?

És ingenu creure que l’hivern no tornarà,
ni les ventades, ni els ulls humits,
però voldré la mà, la teva,
la que ara m’ofereix
un consol per a les penes.

dijous, 11 d’agost del 2011

Misteriosament en pau

Entre aquests arbres,
el capvespre avall,
sóc misteriosament en pau.
Convençuda, avui, de mi,
com en aquell temps sobre la roca.
Sóc qui sóc,
no espero ningú,
només qui en el temps
em cregui i vulgui,
a prop,
cap dubte,
jo tampoc dubtaré.

divendres, 5 d’agost del 2011

Capvespre

Pas rere pas i no endavant,
veig els moments inesborrables,
com aquell petó matern inesperat,
tan poc comú, tan estrany;
com els teus petons recol•lectats
per la meva càmera fotogràfica,
entestada en esculpir moments per recordar.
Certament, allà es van esgotar
i ara modelo la culpa i l’engany,
el meu, solitari, íntim i terminal,
en el meu cor.
Els llavis no perviuen,
ni aquell capvespre,
exacte i intensament feliç,
a la fi del món;
només encadenen els neguits futurs
entossudits en saber d’aquells instants,
inefables, pesats com el ferro
en la carn,
com besades no trobades.
Senzillament abandonada.

dilluns, 25 de juliol del 2011

No dormo

Cuino.
A la paella dins l’oli
el sopar de les petites,
esquitxant el marbre i les rajoles.
La mirada a terra,
El cos malmès, quanta criança.
El fum per l’estractor,
dins meu les cigarretes de tants anys.

No dormo.
De matinada brollen els silencis
de la realitat minúscula d’allà dins
que desvetllen el descans:
el glaç en el cor trencat,
les emocions mesurades
en un equilibri desconegut,
entre els vidres de la sang cuallada,
les llunyanes imatges del seu cos
i unes llàgrimes de consol i vida nova.

Penso.
Un descans en el camí.

diumenge, 17 de juliol del 2011

Instrument

Entre el son i la consciència,
allitada en la tarda,
i escolant-se per les barreres de la finestra
una llum deambulant en certesa,
he imaginat en la quietud dels somnífers.
I allà, un instrumet
i kantianament, també, un fi en si mateix.
T'he decorat el jardí,
amb el desig madur en el temps;
i les llàgrimes han fet florir les flors.
M'esvaeixes, sóc instrument,
el fi, el creus un regal del demà,
lluny, distant, on jo no hi sóc.
Ara ho comprenc.
Tu,
qui ara m'ofereix una flor,
busca'm,
compra'm,
sempre sencera,
sense soroll,
amb sons tendres, alliberats,
aquest és el meu desig.
Com una onada,
sóc la força, l'alçada, l'escuma
i l'aigua que penetra i es fon en la platja.
Sencera em dono,
sencera prent-me: fi i instrument.

Bona nit

Bona nit.
Ara,
Bona nit,
només,
només vol dir,
el que hi ha aquí,
endins,
i és inefable,
perquè no m’està permès.
Ho saps bé,
Mira’t endins,
És el mateix.

dissabte, 18 de juny del 2011

Realitat

Si tingués dues paraules,
les repartiria entre tu i jo;
tu el silenci,
jo la paraula
i les dues alhora,
només contradicció,
com nosaltres,
diferències transitades.
La teva vida se m’escapa.
No vull entendre aquesta semàntica,
però, l’he de recloure
sentint-me presonera,
encadenada per allò que la vida
no ha parlat,
de tu i de mi.

divendres, 17 de juny del 2011

Ahir vaig riure

Ahir vaig riure.
Mirar-m'ho ara és un miracle.
Vaig riure llargament i m'obserbaves tendrament.
Una ximpleria em va fer esclatar.
Vaig espantar el fum i el vi de la nit,
les cendres recramades de les copes de cada dia,
quan es fa fosc.
Ahir vaig riure
i aquest és el camí.
Em respons sense paraules;
i moltes són inefables,
resten sumergides en els plors de fa poc,
tants i inoportuns;
només hauríem de plorar la mort,
les converses sense fi,
passejar sense ponts ni dreceres.
Regalo amor,
i en la rialla te'l dibuixava.

dimarts, 31 de maig del 2011

Tot l'oceà

Voldria saber,
com són les onades de la meva catifa del mar?
Arrossego el record aixafant petxines,
plorant les escumes que acaronen la platja.
Hi dibuixo un ventall amb les mans,
i amb la sorra colorejo el meu cos sense perdó;
i invento una brisa jove, fresca, sense cansament
i em cerco clonada en el temps, en tu.
Voldria entendre,
com he sabut i existint me l'he empassada,
la mirada, devastadora,
d'aquesta crua dualitat;
dos llençols,
blanc o negre,
contrallum perseguit en volums desiguals.
Com podré ara desenterrar els peus ofegats i caminar?
L'aigua desvetllarà els silencis del meu cor,
però, voldria saber, fredament, com carregar amb tot l'oceà
aquí,
endins.

dimarts, 8 de març del 2011

Passen les intencions

Les imatges del televisor
transiten rere la pantalla on escric
com un fluxe de vida sense paraules.
Paraules intento donar-me
com beure de l'amor
el coneixement,
no el desig dibuixat
que brolla i creix quan més lluny m'espera.
Indago en mi i m'apunyalo amb l'agudesa
d'aquesta hermenèutica ferotge.
M'agrada asseure'm sobre una roca llissa
i escoltar les onades amb els ulls,
mirant el vent que m'escolta
cridar en els silencis:
voldria bressolar-me
sobre els núvols dels pensaments quiets
i adormir-me per sempre fregant
el cos que m'acompanyi amb serenor.
Una barca se m'acosta,
la distància és allà,
navegaré?

diumenge, 6 de març del 2011

Sencera

Sencera,
no només en unes engrunes del dia,
més aviat plena com la lluna.
Com una mà acaronant-me els cabells,
com els fills adormits en els braços
amb els dits abraçats en els pits,
sencera cerco ferms pensaments.
I empaito les molles escampades per la taula,
un got de vi i un cendrer,
i els nens que mandregen mentre els adoro
amb crits, feblesa i cansament.
Sencera voldria escriure
i furgo en paraules que se m'esmunyen
només mirar-les.
Sencera intento assure'm en aquest sofà
amb el cos espès i el sexe llunyà
i no evocar imatges tendres com el pa
desbocat pels racons
com l'amor que sencer se m'assecarà per l'endemà.
Lleugera ara la intenció,
sencera, l'amago en el calaix.

dilluns, 21 de febrer del 2011

Contrapès

Viatjo, em moc, desvetllo la pell
de somriures, de plors, de feblesa i de força.
Tímidament per una escletxa
allò, allò d’allà tan endins
em retroba i m’acarona.
Mai hagués pagat per posseir-ho,
malgrat que la maduresa estaria servida
per a alguns si en tinguessin:
dolor profund de l’experiència trencada
per les dificultats que en el vent et toquen.
Soledat amagada.
No saps que els pedregals
molt millor transitar-los de la mà?
Soledat del pensament agut,
com una punyalada cada dia
davant el mirall d’un mateix.
Besa’m les idees que s’esmunyen
pels meus membres cada dia.
Quina pau l’amor
que m’enamori així
i envaeixi el meu llit de fets i d’il•lusions.
Tanco els ulls, com el llibre que
t’escric cada nit en els llençols.
És una història feixuga,
com una pedra en el cor
que la vida equilibra,
 i tu,
algun dia el contrapès.

dijous, 17 de febrer del 2011

Només

Només arrelada en aquesta certesa,
espero, no m'aturo.
Em descobreixo.
Un camp trepitjat per a la verema.
I la verema, allí, espero.
M'aturo, respiro amb els silencis
i amb els ànims en la terra.
Només, només, només respiro.