Simplicitat de nou

Un altre cop un hotel;
ara vora el mar,
prop del temps en què allà hi érem.
Les claus de la porta, la il·lusió
en les escales de la cambra.
Per què aquest dol?
Per què dins meu atravessats
els espais de la memòria humits
i enterrats en el cos com un trau
que arrossega les ombres del passat?
I aquesta mort?
Saps que transito per un camí llarg i profund,
com també l'aposta que em va enfonsar?
I el vent matisat per l'escalfor de l'estiu
amb les barques llunyanes i el teu somriure al davant,
em confessa que ballaré encara més en aquesta foscor,
com el pou infinit on hi deso el que et vaig dedicar:
paraules tan tendres que no sé repetir,
emmudides com fulles de dol
que en la tardor vem trepitjar,
les altres que vam ser dues,
pels carrers sense fanals en la nit.
No puc tornar a dir els colors de l'amor,
no puc trair ni octubres, ni juliols,
i mentrestant, gesto emergent
un dol possible i futur,
més seré i valuós.
Arribarà un estiu sense silencis,
i un desembre per oferir-te
aquest dol embolcallat amb paraules,
tan subtils i poderoses,
com la pluja que asseca la terra,
ben molla per la tendresa que encara no em neix.