No em demanis que ho entengui.
No puc empassar-me el pas d'un cos a un altre,
d'una mirada a una altra;
jo que amb un esguard alimentava
la plana i els cims
que vivíem com desitjaves.
No esperis que en el meu temps
oblidi que vas marxar per no ser-hi,
incòmode seqüència de fills i esforços
i supèrflua dimensió dels pensaments
més densos i de les carícies menys efímeres.
En aquesta nit,
allà amunt em reflecteixo;
quina distància escoltes entre
uns llavis i uns altres,
entre les paraules que et vaig dir
i aquelles que et diran?
Valoraràs...
Em remouen aquestes paraules dels sentits.
Dins meu, et veuria com en aquella habitació a Lisboa,
quan no lluitaves el dol i jo defallia sobre el llit.
I també a Carboneras,
estiu rere estiu d’esbarjo,
dels silencis pocs subtils i dels hiverns sense mi.
La vida no és descans,
ni quieta successió de moments,
ni jo sóc la mateixa que aquella,
ni ella la mateixa que tu.
Podríem haver estat l’una i l’altra,
però, la diferència és inapel•lable,
com el fred en la nit sense una abraçada esperada.
Perdona’m les paraules,
Escric confossa en aquesta ombra.
No és senzill Portugal sense tu,
ni aquesta nit d'estiu
amb una lluna ben sencera.
Sempre Lisboa, sempre va ser estiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada