Capvespre

Pas rere pas i no endavant,
veig els moments inesborrables,
com aquell petó matern inesperat,
tan poc comú, tan estrany;
com els teus petons recol•lectats
per la meva càmera fotogràfica,
entestada en esculpir moments per recordar.
Certament, allà es van esgotar
i ara modelo la culpa i l’engany,
el meu, solitari, íntim i terminal,
en el meu cor.
Els llavis no perviuen,
ni aquell capvespre,
exacte i intensament feliç,
a la fi del món;
només encadenen els neguits futurs
entossudits en saber d’aquells instants,
inefables, pesats com el ferro
en la carn,
com besades no trobades.
Senzillament abandonada.