diumenge, 28 de novembre del 2010

Em parlo

Els meus peus es despullen,
les meves mans s'assequen.
Obro la nevera i busco una llimona.
Agre la mirada,
com la que cada dia deixo enrere,
com la que cada dia espero endavant.
Assaboreixo el fracàs
i esguardo els nens que dormen descansats.
Com una gota d'aigua alliberant-se del got,
com la decepció dels anys esforçats,
l'aigua esclata en els meus ulls.
Vint anys estèrils d'amor,
trenta sis mesos concedits
no satisfets de plenitud.
Demà no hi seré.

dimarts, 23 de novembre del 2010

Llàgrimes

Una abraçada en la nit,
com resseguir totes les llàgrimes
per tot el teu cos
embolicada en els teus pits.
I les meves, filles del plor,
aigua esquitxada a terra
que brollen dels meus ulls sense permís.
Agafo la fregona
i les escampo en la fusta de casa.
Només es dilueixen, no m'abandonen.
Amb el fregall en el lavabo m'amago
i m'assec en les rejoles.
Tinc fred.
On queda el teu sexe que penso,
i en la matinada,
la teva figura present i roent
que m'eixugava els llavis salats,
les mirades salobres
i tots ele neguits que ara són
i em tormenten?
Sortiré al carrer,
respiraré.
Plou en els meus ulls
i lluny, en els teus també.

Barreres

Sóc allà, a l'altra banda,
on hi ha l'espectacle.
Et vaig regalar una flor dolça.
Miraves, sempre miraves lluny,
darrera de la barrera.
Et vaig acostar a un llit tendre,
sota els núvols un camí.
Una mirada a escena,
però el cap sempre al darrera,
asseguda a la butaca sense jugar
més enllà d'una bombolla
feta de por no agosserada.
Tranquil l'esguard que no arrisca i elimina,
soterrada la superació que esgarrapa el cos.
I jo més enllà del mirall m'endarroco en superacions,
obligant-me a llavis banals,
per saber regalar-me moments lleugers
i defugir el pes profund de les conviccions
que m'empresonen sempre i ara
i ja no tenen sentit, els conceptes.
Res no he guanyat així.
Sóc a l'altra cara del mirall
ferida en les meves contradiccions,
ferida pel temps d'incisions,
malmesa per la intensitat d'un sentir
que m'espera en la porta i m'aboca a no ser jo.
Camina, travessa el llindar,
abandona les cadenes invisibles d'escuma negra.
Jo transitaré perdent-me subtilment.

dilluns, 15 de novembre del 2010

Adrienne Riche

He descobert en la biografia d'aquesta dona trets que em són coneguts. Divorciada i amb tres fills va fer un tomb en la seva vida i es va declarar lesbiana i va lluitar no només per aquesta causa sinó per algunes altres. N'he llegit pocs poemes en una antologia d'autores diverses i cercaré algun llibre de poemes seus, especialment el llibre "Vint-i-un poemes d'amor" del que en transcriuré un que m'ha semblat commovedor, sobretot pel que expressa el seu últim vers. No parla d'una altra dona, sinó d'ella mateixa.


XX

Aquella conversa que sempre estàvem a punt
de tenir em balla pel cap,
de nit el Hudson tremola a Nova Jersey a la llum
de les aigües pol·luides que encara algun cop
reflecteixen la lluna
i jo hi discerneixo una dona
que vaig estimar, ofegant-s'hi amb secrets, amb la por
que li envolta el coll,
com cabells estrangulant-la. I aquesta és ella
amb qui intentava parlar, amb el cap, expressiu i nafrat,
que s'allunya del dolor empès cada cop més avall
on ja no pot sentir-me,
i aviat sabré que parlava amb la meva ànima.

diumenge, 14 de novembre del 2010

Temo oblidar-me

Ara encara estic encesa,
temo oblidar-ho.
No vull adormir-me,
no voldria desconèixer que visc.
Demà besaré la fredor,
quieta impassible, com morta.

Ahir vaig escriure a mà, en un paper ara arrugat

Ja no em tocaràs.
Qui pretén enganyar els estels
d'aquesta ambigua nit?
Sota la finestra desconec les primaveres.
Beso la llum,
esquitxo els silencis
amb llàgrimes invisibles,
sumergida en el sofà
amb un llibre mig obert
de poemes tocant la mà.
Em reconforten les paraules,
en veus que algunes dones van dir,
i penso en les hores
que hauré d'esmerçar
inventant paraules
que no et diré.
No ets aquí,
mai hi eres, cap al tard,
només en le meu cor,
en el meu cos que t'esperava
cada vegada menys sencer,
sense alè,
i sense ales.
Ja no m'enlairo
a cercar l'únic somni:
sentir el teu desig calent
entrelligant-me els vespres, tard,
per transitar i ser a casa,
les dues, en el llindar de les finestres.

dissabte, 13 de novembre del 2010

A cada instant

T'estranyo. Molt endins tinc una queixa
que a cada mirada perduda, quantes aquests dies,
em diuen no hi ets. I una pena tinc que no puc expressar-te.
T'imagino, fa poquets dies,
asseguda a la taula amanint l'amanida
amb les teves llàgrimes
i amb els teus ulls, preciosos de tristor.
I et volia tocar, sentir-te en la pell,
no vaig gosar,
la distància era així,
estèril de carícies.

dimarts, 2 de novembre del 2010

Fa temps, paraules

Als onze, amb poc recorregut,
vaig començar a dibuixar paraules en blanc.
Cel gris paraules en negre.
Ara amb carbó premsat indago esbossos de dol sobre blanc.
Una línia subtil, amb matisos de ràbia i no comprensió
recorro amb la mà, com les línies que omplen
de significat el llenguatge del teu cos en el llit.
Plaer en diferents tons i textures,
i l'amor aquell traç lleuger i inspirat
que m'evoca l'olor del teu sexe i la teva pell.
I recerco el concret, el teu, el que és
i defujo el concepte.
Material i certera em trobo
quan m'empasso poc a poc els instants transitats
a prop teu.
Teva la mirada, l'absència i el rebuig.
De tu, aquest temps concretat
en línies no circulars que han de tenir un sentit.
Potser sigui aquell, el primer, el de les paraules primeres.
Sempre el mateix.
La força o la mancança
que com un vaixell amb rumb fix
no aturen aquesta meva mania
de veure i beure que estimo i sóc
entregada, avui en els teus braços.
I desvetllo el dibuix que cosntrueixo
en cada paraula dita a cau d'orella
i més enllà, en el meu cos com un mirall,
quan et miro trascendent
fent del concret el camí semàntic del que espero:
no ofegar-me colapsada per les meves limitacions,
no oblidar que puc estimar i estimar-te,
imaginant-te amb mà ferma
en un bodegó de gestos, carícies i dificultats,
mentre t'escric amb els meus llavis
paraules incolores en un món distant.
Encara sóc allà, en tinc onze
i no sé estimar.