El "telos" el preocupa

Un far.
Persegueixo la mà que no hi és,
els sons d'uns llavis que no em parlen,
una mirada enrere
que com un rastre agredolç
m'enfonsa en cada passa cap al final.
Dues llàgrimes
em bressolen la vida.
La primera,
la de l'ara,
em dibuixa un somriure en un plor.
La segona,
la de l'ara de demà,
em dibuixa un plor en un somriure.
Transito per la contradicció.
Desig en la pell dolça
d'un cel sense horitzó.
Tinc cura d'una flor
que entre paraules no floreix.
Miro amunt,
no comprenc la mirada
que mira sense mirar.
I ara avall,
somio les llàgrimes
que no m'han fet plorar.
Per què no m'esperes
en un silenci del serà?
Seré jo,
seré el que sóc,
soroll, neguit,
i et trobaré
i no escolatré més
cada batec d'un camí absurd.
Dues mans,
la meva, la teva,
iguals.
T'abraço,
un camp de blat
ben lluny m'espera.
M'adormo en els teus ulls,
no entenc la soledat.