Desfent

Ets un camí d'un sentit,
una corrent que se me'n du,
més enllà del pas constant de les hores
dels dies que omplo de batecs.
Un punt solitari, perquè visc,
i la vida endins és un recipient hermètic i clos.
Un punt més enllà, perquè moro
mentre faig i desfaig,
com els nusos que amago en la mà,
més enllà dels dits que assenyalen
un cos, el teu, com un repetit desig,
amable i dolç,
equilibrant els sentits;
i amb la placidesa que penso després,
la que abastaré si et desfaig poc a poc,
desfent-te la pell
amb la humitat del meu rostre
en els llavis, et faré.
I tot se me'n va de la ment,
passejant prop del mar i  les roques,
madures del tot,
seguint les petjades dels nens,
que perseguirem més enllà
dels bolquers de l'amor,
crescuts ja.
Allà, vull ser-hi,
desfent el temps
tu i jo;
dos punts,
el càlid horitzó
i una línia paral·lela,
desfarem.