Il·lusinoar-se és cosa de nens. Perdre aquesta capacitat és ressignar-se. L'amor que em demana això em mata, em fa gran, em canvia.
El poeta ho sabia prou bé. Llenguatge pueril brodat amb pensaments profunds.
De Lorca:
"Vámonos; de casa en casa
llegaremos donde pacen
los caballitos del agua.
No es el cielo. Es tierra dura
con muchos grillos que cantan,
con hierba que se menean,
con nubes que se levantan,
con hondas que lanzan piedras
y el viento como una espada.
¡Yo quiero ser niño, un niño!
Per a la Núria, la Griñó, només dir-li que Lorca s'imaginava cavallets d'aigua. No distingia el dolç o el salat, potser perquè el mar li quedava més lluny? I, on pasturaven aquests cavallets, els del poeta? No en el cel, en la terra dura. L'aigua de Lorca era dolça, era la de la pluja, la que alimenta la terra i la ràbia i la guerra. Només un nen pot trobar il·lusió en "el viento como una espada".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada