Desfent

Ets un camí d'un sentit,
una corrent que se me'n du,
més enllà del pas constant de les hores
dels dies que omplo de batecs.
Un punt solitari, perquè visc,
i la vida endins és un recipient hermètic i clos.
Un punt més enllà, perquè moro
mentre faig i desfaig,
com els nusos que amago en la mà,
més enllà dels dits que assenyalen
un cos, el teu, com un repetit desig,
amable i dolç,
equilibrant els sentits;
i amb la placidesa que penso després,
la que abastaré si et desfaig poc a poc,
desfent-te la pell
amb la humitat del meu rostre
en els llavis, et faré.
I tot se me'n va de la ment,
passejant prop del mar i  les roques,
madures del tot,
seguint les petjades dels nens,
que perseguirem més enllà
dels bolquers de l'amor,
crescuts ja.
Allà, vull ser-hi,
desfent el temps
tu i jo;
dos punts,
el càlid horitzó
i una línia paral·lela,
desfarem.

Escolto el vent

Sento el vent.
Em tormenta en aquest espai petit i desolat.
Però, és així, sóc aquí.
M'empasso la por dia a dia
i la comoditat se m'escapa en els somnis.
Un soroll constant,
la vida incòmode que tinc davant
i, la força, cap premi per a qui
desitja consol i quietud
i gestos càlids prop del mar
prenent una mà més enllà d'aquest vent.
Senzills són aquests sons.

Escolto el vent

Sento el vent.
Em tormenta en aquest espai petit i desolat.
Però, és així, sóc aquí.
M'empasso la por dia a dia
i la comoditat se m'escapa en els somnis.
Un soroll constant,
la vida incòmode que tinc davant
i, la força, cap premi per a qui

desitja consol i quietud
i gestos càlids prop del mar
prenent una mà més enllà d'aquest vent.
Senzills són aquests sons.

Em parlo

Els meus peus es despullen,
les meves mans s'assequen.
Obro la nevera i busco una llimona.
Agre la mirada,
com la que cada dia deixo enrere,
com la que cada dia espero endavant.
Assaboreixo el fracàs
i esguardo els nens que dormen descansats.
Com una gota d'aigua alliberant-se del got,
com la decepció dels anys esforçats,
l'aigua esclata en els meus ulls.
Vint anys estèrils d'amor,
trenta sis mesos concedits
no satisfets de plenitud.
Demà no hi seré.

Llàgrimes

Una abraçada en la nit,
com resseguir totes les llàgrimes
per tot el teu cos
embolicada en els teus pits.
I les meves, filles del plor,
aigua esquitxada a terra
que brollen dels meus ulls sense permís.
Agafo la fregona
i les escampo en la fusta de casa.
Només es dilueixen, no m'abandonen.
Amb el fregall en el lavabo m'amago
i m'assec en les rejoles.
Tinc fred.
On queda el teu sexe que penso,
i en la matinada,
la teva figura present i roent
que m'eixugava els llavis salats,
les mirades salobres
i tots ele neguits que ara són
i em tormenten?
Sortiré al carrer,
respiraré.
Plou en els meus ulls
i lluny, en els teus també.

Barreres

Sóc allà, a l'altra banda,
on hi ha l'espectacle.
Et vaig regalar una flor dolça.
Miraves, sempre miraves lluny,
darrera de la barrera.
Et vaig acostar a un llit tendre,
sota els núvols un camí.
Una mirada a escena,
però el cap sempre al darrera,
asseguda a la butaca sense jugar
més enllà d'una bombolla
feta de por no agosserada.
Tranquil l'esguard que no arrisca i elimina,
soterrada la superació que esgarrapa el cos.
I jo més enllà del mirall m'endarroco en superacions,
obligant-me a llavis banals,
per saber regalar-me moments lleugers
i defugir el pes profund de les conviccions
que m'empresonen sempre i ara
i ja no tenen sentit, els conceptes.
Res no he guanyat així.
Sóc a l'altra cara del mirall
ferida en les meves contradiccions,
ferida pel temps d'incisions,
malmesa per la intensitat d'un sentir
que m'espera en la porta i m'aboca a no ser jo.
Camina, travessa el llindar,
abandona les cadenes invisibles d'escuma negra.
Jo transitaré perdent-me subtilment.

Adrienne Riche

He descobert en la biografia d'aquesta dona trets que em són coneguts. Divorciada i amb tres fills va fer un tomb en la seva vida i es va declarar lesbiana i va lluitar no només per aquesta causa sinó per algunes altres. N'he llegit pocs poemes en una antologia d'autores diverses i cercaré algun llibre de poemes seus, especialment el llibre "Vint-i-un poemes d'amor" del que en transcriuré un que m'ha semblat commovedor, sobretot pel que expressa el seu últim vers. No parla d'una altra dona, sinó d'ella mateixa.


XX

Aquella conversa que sempre estàvem a punt
de tenir em balla pel cap,
de nit el Hudson tremola a Nova Jersey a la llum
de les aigües pol·luides que encara algun cop
reflecteixen la lluna
i jo hi discerneixo una dona
que vaig estimar, ofegant-s'hi amb secrets, amb la por
que li envolta el coll,
com cabells estrangulant-la. I aquesta és ella
amb qui intentava parlar, amb el cap, expressiu i nafrat,
que s'allunya del dolor empès cada cop més avall
on ja no pot sentir-me,
i aviat sabré que parlava amb la meva ànima.