Capvespre

Pas rere pas i no endavant,
veig els moments inesborrables,
com aquell petó matern inesperat,
tan poc comú, tan estrany;
com els teus petons recol•lectats
per la meva càmera fotogràfica,
entestada en esculpir moments per recordar.
Certament, allà es van esgotar
i ara modelo la culpa i l’engany,
el meu, solitari, íntim i terminal,
en el meu cor.
Els llavis no perviuen,
ni aquell capvespre,
exacte i intensament feliç,
a la fi del món;
només encadenen els neguits futurs
entossudits en saber d’aquells instants,
inefables, pesats com el ferro
en la carn,
com besades no trobades.
Senzillament abandonada.

No dormo

Cuino.
A la paella dins l’oli
el sopar de les petites,
esquitxant el marbre i les rajoles.
La mirada a terra,
El cos malmès, quanta criança.
El fum per l’estractor,
dins meu les cigarretes de tants anys.

No dormo.
De matinada brollen els silencis
de la realitat minúscula d’allà dins
que desvetllen el descans:
el glaç en el cor trencat,
les emocions mesurades
en un equilibri desconegut,
entre els vidres de la sang cuallada,
les llunyanes imatges del seu cos
i unes llàgrimes de consol i vida nova.

Penso.
Un descans en el camí.

Instrument

Entre el son i la consciència,
allitada en la tarda,
i escolant-se per les barreres de la finestra
una llum deambulant en certesa,
he imaginat en la quietud dels somnífers.
I allà, un instrumet
i kantianament, també, un fi en si mateix.
T'he decorat el jardí,
amb el desig madur en el temps;
i les llàgrimes han fet florir les flors.
M'esvaeixes, sóc instrument,
el fi, el creus un regal del demà,
lluny, distant, on jo no hi sóc.
Ara ho comprenc.
Tu,
qui ara m'ofereix una flor,
busca'm,
compra'm,
sempre sencera,
sense soroll,
amb sons tendres, alliberats,
aquest és el meu desig.
Com una onada,
sóc la força, l'alçada, l'escuma
i l'aigua que penetra i es fon en la platja.
Sencera em dono,
sencera prent-me: fi i instrument.

Bona nit

Bona nit.
Ara,
Bona nit,
només,
només vol dir,
el que hi ha aquí,
endins,
i és inefable,
perquè no m’està permès.
Ho saps bé,
Mira’t endins,
És el mateix.

Realitat

Si tingués dues paraules,
les repartiria entre tu i jo;
tu el silenci,
jo la paraula
i les dues alhora,
només contradicció,
com nosaltres,
diferències transitades.
La teva vida se m’escapa.
No vull entendre aquesta semàntica,
però, l’he de recloure
sentint-me presonera,
encadenada per allò que la vida
no ha parlat,
de tu i de mi.

Ahir vaig riure

Ahir vaig riure.
Mirar-m'ho ara és un miracle.
Vaig riure llargament i m'obserbaves tendrament.
Una ximpleria em va fer esclatar.
Vaig espantar el fum i el vi de la nit,
les cendres recramades de les copes de cada dia,
quan es fa fosc.
Ahir vaig riure
i aquest és el camí.
Em respons sense paraules;
i moltes són inefables,
resten sumergides en els plors de fa poc,
tants i inoportuns;
només hauríem de plorar la mort,
les converses sense fi,
passejar sense ponts ni dreceres.
Regalo amor,
i en la rialla te'l dibuixava.

Tot l'oceà

Voldria saber,
com són les onades de la meva catifa del mar?
Arrossego el record aixafant petxines,
plorant les escumes que acaronen la platja.
Hi dibuixo un ventall amb les mans,
i amb la sorra colorejo el meu cos sense perdó;
i invento una brisa jove, fresca, sense cansament
i em cerco clonada en el temps, en tu.
Voldria entendre,
com he sabut i existint me l'he empassada,
la mirada, devastadora,
d'aquesta crua dualitat;
dos llençols,
blanc o negre,
contrallum perseguit en volums desiguals.
Com podré ara desenterrar els peus ofegats i caminar?
L'aigua desvetllarà els silencis del meu cor,
però, voldria saber, fredament, com carregar amb tot l'oceà
aquí,
endins.