Ha de ser molt breu

El marc de la finestra,
el vidre,
les plantes enllustrades de roig
davant un cel de capvespre sense núvols,
blau, decaigut.

Més tard, com les hores de la vida,
la lluna no del tot sencera,
m'enlaire els ànims
quan des del llit
et penso lluny.

Et beso,
et miro d'esquenes,
i jo encara amb els ulls tenyits de son,
t'acarono els gestos que no et dedico,
cega, encara, de la nit d'ahir.

A l'orella, intensament trasbalsada
per l'esclat del meu cos sota el teu,
com és costum aquesta forma,
he plorat dues paraules,
amb pulcritud en el so,
lentament en la mirada interior,
que declara les intencions
per a una vida entrelligada.

La finestra tancada,
la llum del dia que sorgeix tendre
em contradiu:
tot ha de començar,
i altre cop t'observo per darrera.

Ofegant paraules

Ho recordo, era ahir...
Dels meus ulls lliscaven unes llàgrimes
pesants i dures,
com les vísceres ofegades
que regaven les arrels de l'amor,
tancat i empressonat, momificat.
I aquella llàgrima et va esquitxar la galta,
i vaig escoltar el teu plor com a resposta
a les meves paraules,
fa temps ofegant-se,
i ahir, en el llit,
desitjades i volgudes,
després de tant silenci.
Quin reconfort, sentir-me.

Simplicitat de nou

Un altre cop un hotel;
ara vora el mar,
prop del temps en què allà hi érem.
Les claus de la porta, la il·lusió
en les escales de la cambra.
Per què aquest dol?
Per què dins meu atravessats
els espais de la memòria humits
i enterrats en el cos com un trau
que arrossega les ombres del passat?
I aquesta mort?
Saps que transito per un camí llarg i profund,
com també l'aposta que em va enfonsar?
I el vent matisat per l'escalfor de l'estiu
amb les barques llunyanes i el teu somriure al davant,
em confessa que ballaré encara més en aquesta foscor,
com el pou infinit on hi deso el que et vaig dedicar:
paraules tan tendres que no sé repetir,
emmudides com fulles de dol
que en la tardor vem trepitjar,
les altres que vam ser dues,
pels carrers sense fanals en la nit.
No puc tornar a dir els colors de l'amor,
no puc trair ni octubres, ni juliols,
i mentrestant, gesto emergent
un dol possible i futur,
més seré i valuós.
Arribarà un estiu sense silencis,
i un desembre per oferir-te
aquest dol embolcallat amb paraules,
tan subtils i poderoses,
com la pluja que asseca la terra,
ben molla per la tendresa que encara no em neix.

Simplicitat

Una rosa amb una rosa,
això he après de tu,
d'aquest pes de llàgrimes
que dins d'un cubell en mig del desert
vesso per veure-hi clar.
Malaeïxo la meva densitat
en l'amor otorgat mes rere mes,
any rere any;
I tu... vivint allà amunt en el riu,
i jo... ofegant-me en el plor
del temps, les distàncies, els dols i la dualitat.
He trobat la flor del meu jardí,
no l'he de deixar morir,
mentre en capbusso per les angoixes
d'un rierol poc profund.
Navegaré en el mar
i m'ancoraré amb tots els fruits
alliberats dels meus ulls,
eixugats pels teus dits
i els somriures abandonats cada matí quan despertem,
un cop haguem desaiguat els plors.

No esperis que n'entengui el motiu

No em demanis que ho entengui.
No puc empassar-me el pas d'un cos a un altre,
d'una mirada a una altra;
jo que amb un esguard alimentava
la plana i els cims
que vivíem com desitjaves.

No esperis que en el meu temps
oblidi que vas marxar per no ser-hi,
incòmode seqüència de fills i esforços
i supèrflua dimensió dels pensaments
més densos i de les carícies menys efímeres.

En aquesta nit,
allà amunt em reflecteixo;
quina distància escoltes entre
uns llavis i uns altres,
entre les paraules que et vaig dir
i aquelles que et diran?
Valoraràs...

Em remouen aquestes paraules dels sentits.
Dins meu, et veuria com en aquella habitació a Lisboa,
quan no lluitaves el dol i jo defallia sobre el llit.
I també a Carboneras,
estiu rere estiu d’esbarjo,
dels silencis pocs subtils i dels hiverns sense mi.

La vida no és descans,
ni quieta successió de moments,
ni jo sóc la mateixa que aquella,
ni ella la mateixa que tu.

Podríem haver estat l’una i l’altra,
però, la diferència és inapel•lable,
com el fred en la nit sense una abraçada esperada.
Perdona’m les paraules,
Escric confossa en aquesta ombra.
No és senzill Portugal sense tu,
ni aquesta nit d'estiu
amb una lluna ben sencera.
Sempre Lisboa, sempre va ser estiu.

Com un riu que va morint

Com un riu que va morint,
perdent cabal per la sequera,
el trencaclosques d’emocions viscudes,
es va apagant, diluït per les distàncies.

Recordes els dies d’estiu
soles i engrescades entre el mar
i els jocs de llit?

És ingenu creure que l’hivern no tornarà,
ni les ventades, ni els ulls humits,
però voldré la mà, la teva,
la que ara m’ofereix
un consol per a les penes.

Misteriosament en pau

Entre aquests arbres,
el capvespre avall,
sóc misteriosament en pau.
Convençuda, avui, de mi,
com en aquell temps sobre la roca.
Sóc qui sóc,
no espero ningú,
només qui en el temps
em cregui i vulgui,
a prop,
cap dubte,
jo tampoc dubtaré.