Contrapès

Viatjo, em moc, desvetllo la pell
de somriures, de plors, de feblesa i de força.
Tímidament per una escletxa
allò, allò d’allà tan endins
em retroba i m’acarona.
Mai hagués pagat per posseir-ho,
malgrat que la maduresa estaria servida
per a alguns si en tinguessin:
dolor profund de l’experiència trencada
per les dificultats que en el vent et toquen.
Soledat amagada.
No saps que els pedregals
molt millor transitar-los de la mà?
Soledat del pensament agut,
com una punyalada cada dia
davant el mirall d’un mateix.
Besa’m les idees que s’esmunyen
pels meus membres cada dia.
Quina pau l’amor
que m’enamori així
i envaeixi el meu llit de fets i d’il•lusions.
Tanco els ulls, com el llibre que
t’escric cada nit en els llençols.
És una història feixuga,
com una pedra en el cor
que la vida equilibra,
 i tu,
algun dia el contrapès.

Només

Només arrelada en aquesta certesa,
espero, no m'aturo.
Em descobreixo.
Un camp trepitjat per a la verema.
I la verema, allí, espero.
M'aturo, respiro amb els silencis
i amb els ànims en la terra.
Només, només, només respiro.

Desfent

Ets un camí d'un sentit,
una corrent que se me'n du,
més enllà del pas constant de les hores
dels dies que omplo de batecs.
Un punt solitari, perquè visc,
i la vida endins és un recipient hermètic i clos.
Un punt més enllà, perquè moro
mentre faig i desfaig,
com els nusos que amago en la mà,
més enllà dels dits que assenyalen
un cos, el teu, com un repetit desig,
amable i dolç,
equilibrant els sentits;
i amb la placidesa que penso després,
la que abastaré si et desfaig poc a poc,
desfent-te la pell
amb la humitat del meu rostre
en els llavis, et faré.
I tot se me'n va de la ment,
passejant prop del mar i  les roques,
madures del tot,
seguint les petjades dels nens,
que perseguirem més enllà
dels bolquers de l'amor,
crescuts ja.
Allà, vull ser-hi,
desfent el temps
tu i jo;
dos punts,
el càlid horitzó
i una línia paral·lela,
desfarem.

Escolto el vent

Sento el vent.
Em tormenta en aquest espai petit i desolat.
Però, és així, sóc aquí.
M'empasso la por dia a dia
i la comoditat se m'escapa en els somnis.
Un soroll constant,
la vida incòmode que tinc davant
i, la força, cap premi per a qui
desitja consol i quietud
i gestos càlids prop del mar
prenent una mà més enllà d'aquest vent.
Senzills són aquests sons.

Escolto el vent

Sento el vent.
Em tormenta en aquest espai petit i desolat.
Però, és així, sóc aquí.
M'empasso la por dia a dia
i la comoditat se m'escapa en els somnis.
Un soroll constant,
la vida incòmode que tinc davant
i, la força, cap premi per a qui

desitja consol i quietud
i gestos càlids prop del mar
prenent una mà més enllà d'aquest vent.
Senzills són aquests sons.

Em parlo

Els meus peus es despullen,
les meves mans s'assequen.
Obro la nevera i busco una llimona.
Agre la mirada,
com la que cada dia deixo enrere,
com la que cada dia espero endavant.
Assaboreixo el fracàs
i esguardo els nens que dormen descansats.
Com una gota d'aigua alliberant-se del got,
com la decepció dels anys esforçats,
l'aigua esclata en els meus ulls.
Vint anys estèrils d'amor,
trenta sis mesos concedits
no satisfets de plenitud.
Demà no hi seré.

Llàgrimes

Una abraçada en la nit,
com resseguir totes les llàgrimes
per tot el teu cos
embolicada en els teus pits.
I les meves, filles del plor,
aigua esquitxada a terra
que brollen dels meus ulls sense permís.
Agafo la fregona
i les escampo en la fusta de casa.
Només es dilueixen, no m'abandonen.
Amb el fregall en el lavabo m'amago
i m'assec en les rejoles.
Tinc fred.
On queda el teu sexe que penso,
i en la matinada,
la teva figura present i roent
que m'eixugava els llavis salats,
les mirades salobres
i tots ele neguits que ara són
i em tormenten?
Sortiré al carrer,
respiraré.
Plou en els meus ulls
i lluny, en els teus també.