Realitat

Si tingués dues paraules,
les repartiria entre tu i jo;
tu el silenci,
jo la paraula
i les dues alhora,
només contradicció,
com nosaltres,
diferències transitades.
La teva vida se m’escapa.
No vull entendre aquesta semàntica,
però, l’he de recloure
sentint-me presonera,
encadenada per allò que la vida
no ha parlat,
de tu i de mi.

Ahir vaig riure

Ahir vaig riure.
Mirar-m'ho ara és un miracle.
Vaig riure llargament i m'obserbaves tendrament.
Una ximpleria em va fer esclatar.
Vaig espantar el fum i el vi de la nit,
les cendres recramades de les copes de cada dia,
quan es fa fosc.
Ahir vaig riure
i aquest és el camí.
Em respons sense paraules;
i moltes són inefables,
resten sumergides en els plors de fa poc,
tants i inoportuns;
només hauríem de plorar la mort,
les converses sense fi,
passejar sense ponts ni dreceres.
Regalo amor,
i en la rialla te'l dibuixava.

Tot l'oceà

Voldria saber,
com són les onades de la meva catifa del mar?
Arrossego el record aixafant petxines,
plorant les escumes que acaronen la platja.
Hi dibuixo un ventall amb les mans,
i amb la sorra colorejo el meu cos sense perdó;
i invento una brisa jove, fresca, sense cansament
i em cerco clonada en el temps, en tu.
Voldria entendre,
com he sabut i existint me l'he empassada,
la mirada, devastadora,
d'aquesta crua dualitat;
dos llençols,
blanc o negre,
contrallum perseguit en volums desiguals.
Com podré ara desenterrar els peus ofegats i caminar?
L'aigua desvetllarà els silencis del meu cor,
però, voldria saber, fredament, com carregar amb tot l'oceà
aquí,
endins.

Passen les intencions

Les imatges del televisor
transiten rere la pantalla on escric
com un fluxe de vida sense paraules.
Paraules intento donar-me
com beure de l'amor
el coneixement,
no el desig dibuixat
que brolla i creix quan més lluny m'espera.
Indago en mi i m'apunyalo amb l'agudesa
d'aquesta hermenèutica ferotge.
M'agrada asseure'm sobre una roca llissa
i escoltar les onades amb els ulls,
mirant el vent que m'escolta
cridar en els silencis:
voldria bressolar-me
sobre els núvols dels pensaments quiets
i adormir-me per sempre fregant
el cos que m'acompanyi amb serenor.
Una barca se m'acosta,
la distància és allà,
navegaré?

Sencera

Sencera,
no només en unes engrunes del dia,
més aviat plena com la lluna.
Com una mà acaronant-me els cabells,
com els fills adormits en els braços
amb els dits abraçats en els pits,
sencera cerco ferms pensaments.
I empaito les molles escampades per la taula,
un got de vi i un cendrer,
i els nens que mandregen mentre els adoro
amb crits, feblesa i cansament.
Sencera voldria escriure
i furgo en paraules que se m'esmunyen
només mirar-les.
Sencera intento assure'm en aquest sofà
amb el cos espès i el sexe llunyà
i no evocar imatges tendres com el pa
desbocat pels racons
com l'amor que sencer se m'assecarà per l'endemà.
Lleugera ara la intenció,
sencera, l'amago en el calaix.

Contrapès

Viatjo, em moc, desvetllo la pell
de somriures, de plors, de feblesa i de força.
Tímidament per una escletxa
allò, allò d’allà tan endins
em retroba i m’acarona.
Mai hagués pagat per posseir-ho,
malgrat que la maduresa estaria servida
per a alguns si en tinguessin:
dolor profund de l’experiència trencada
per les dificultats que en el vent et toquen.
Soledat amagada.
No saps que els pedregals
molt millor transitar-los de la mà?
Soledat del pensament agut,
com una punyalada cada dia
davant el mirall d’un mateix.
Besa’m les idees que s’esmunyen
pels meus membres cada dia.
Quina pau l’amor
que m’enamori així
i envaeixi el meu llit de fets i d’il•lusions.
Tanco els ulls, com el llibre que
t’escric cada nit en els llençols.
És una història feixuga,
com una pedra en el cor
que la vida equilibra,
 i tu,
algun dia el contrapès.

Només

Només arrelada en aquesta certesa,
espero, no m'aturo.
Em descobreixo.
Un camp trepitjat per a la verema.
I la verema, allí, espero.
M'aturo, respiro amb els silencis
i amb els ànims en la terra.
Només, només, només respiro.