Passen les intencions

Les imatges del televisor
transiten rere la pantalla on escric
com un fluxe de vida sense paraules.
Paraules intento donar-me
com beure de l'amor
el coneixement,
no el desig dibuixat
que brolla i creix quan més lluny m'espera.
Indago en mi i m'apunyalo amb l'agudesa
d'aquesta hermenèutica ferotge.
M'agrada asseure'm sobre una roca llissa
i escoltar les onades amb els ulls,
mirant el vent que m'escolta
cridar en els silencis:
voldria bressolar-me
sobre els núvols dels pensaments quiets
i adormir-me per sempre fregant
el cos que m'acompanyi amb serenor.
Una barca se m'acosta,
la distància és allà,
navegaré?

Sencera

Sencera,
no només en unes engrunes del dia,
més aviat plena com la lluna.
Com una mà acaronant-me els cabells,
com els fills adormits en els braços
amb els dits abraçats en els pits,
sencera cerco ferms pensaments.
I empaito les molles escampades per la taula,
un got de vi i un cendrer,
i els nens que mandregen mentre els adoro
amb crits, feblesa i cansament.
Sencera voldria escriure
i furgo en paraules que se m'esmunyen
només mirar-les.
Sencera intento assure'm en aquest sofà
amb el cos espès i el sexe llunyà
i no evocar imatges tendres com el pa
desbocat pels racons
com l'amor que sencer se m'assecarà per l'endemà.
Lleugera ara la intenció,
sencera, l'amago en el calaix.