De poeta en Nueva York

Para ver que todo se ha ido,
¡amor inexpugnable, amor huido!
No, no me des tu hueco,
¡que ya va por el aire el mío!
¡Ay de ti, ay de mí, de la brisa!
Para ver que todo se ha ido.


I uns versos abans, alguna estrofa...
"Es la piedra en el agua y es la voz en la brisa (...)"

Més de les dues del matí són.
Només tinc al cap el "hueco".
És cert, l'amor, l'amor ara, és un buit,
per ell mateix, perquè és una recerca,
i és un buit per a mi,
és un buit en presència; té un cos, un color i un aroma.
És un buit perquè el busco
i no hi ha res més desesperant que buscar el cos, la matèria,
la presència, el que és i hi és,
perquè vol dir que no en sé,
perquè vol dir que no es dóna,
i ignorar i no saber és un torment;
no saber l'amor, el d'avui, el de per sempre,
és un no res, un no ha estat, un no he sabut.
No puc amb la ignorància, amb aquesta, amb la meva.

Un parell de Bodelaire

També forma part de la selcció d'estrofes que he anat dibuixant en el meu cap aquests darrers mesos. És cert que res no és gratuït i tota selecció es troba íntimament relacionada amb l'aire que respiro en cada moment i com el respiro i amb qui el respiro. La poesia, com algunes lletres, m'ajuden a no ofagar-me per hiperventilació o hipoventilació.

¡Cuán feliz con alas vigorosas
puede irse a otras zonas luminosas y serenas,
más allá de los pesares y los graves disgustos
que con su peso enorpecen la incierta existencia!

¡Feliz quien cuyas ideas, igual que alondras
libremente hacia el cielo suben, en las amanecidas¡
¡Feliz quien vuela sobre el mundo y sin esfuezo comprende
el lenguaje de las flores y la mudez de las cosas¡

El vol i la llibertat; les bestioles amb ales sovint es relacionen amb la idea de llibertat. És un dels motors de la definició del meu camí vital, pequè he pogut, és cert, tant defensar la meva llibertat personal quan la tenia, m'hi acostava, hi estava a prop, la tocava, com enyorar-la i trobar-la a faltar com la mirada d'un amor o dels meus fills, quan he estat lluny, quan no he estat a l'alçada. Lliure és qui comprén, qui dibuixa un criteri propi, qui és capaç de pensar per si mateix, qui en les mans té paraules i emocions i sap modelar-ne arguments. A Bodelaire li retrec que barregi felicitat i llibertat. No és feliç qui és lliure per l'exercici de la comprensió. Aquesta llibertat no ens fa feliços ens encadena en el trajecte d'arribar-hi a la més ferotge de les presons: la llum, la iniciativa, les respostes, el saber.

Diluir-se

Ho sento,

no sé viure diluïda,
no entenc les mitges tintes.
Sóc jo, ho sé
sóc jo, ho sento.

Benedetti: tres estrofes/poemes. La primera

Aquí y allà aprendemos cautamente
en el río/ en la noche/ en la fatiga
a vivir glorias o a morir de pena
en el rumbo mejor o a la deriva

no está mal ser humilde por las dudas
y dejar el fulgor para otro día
(en un comienzo el corazón callaba
solo después supimos que latía)

aprender es un rito una costumbre
no le hace mal a nadie ni se olvida
aprende quien asciende hasta la cresta
pero también quien busca entre la ruinas

aprender es abrirse a los afanes
y ¿por qué no? también a la utopía
la enseñanza es enjambre y sus gaviotas
se posan en el alma sorprendida

sabemos que aprender tiene su riesgo
y puede convertirnos en ceniza
pero no importa/ hay que aventurarse
aunque eso no le guste a los de arriba
hay que saber del tiempo / hora por hora
porque vivir no es una lotería
dame esa mano que me enseñe siempre
y vayámonos juntos por la vida

Tan sols pretenia trasncriure les dues o tres primeres estrofes d'aquest poema, però he anat més enllà, perqùè no podia aturar-me. És ben senzill el seu contingut. Significa molt en la meva manera d'entendre les coses i de viure, l'aprenentatge. L'aprenentatge és una mirada atenta, una ment oberta, un cos que avança, un esforç. Aprendre és la vida. I aprenem tant del que ens reconforta com del que ens angoixa o fa mal ( tant del "rumbo" com de la "deriva"). La dicotomia és un motor, la contradicció, el blanc i el negre. Em meravella la força de la tendresa, la profunda mirada enamorada; l'amor no hauria de ser profund, cap mena d'amor hauria de ser profund, només intens. M'agradaria viure l'amor intens, però subtil, lleuger, que fuig i no deixa empremta. Ningú no em va ensenyar a no creure en utopies. L'ànima que viu la sorpresa és l'ànima que viu l'aventura, el risc, el temps ("hora por hora/porque vivir no es una lotería (...)"). A qui aprén no el visitarà l'atzar, si no és que no aprén en soledat. L'amor és atzarós, és bilateral. Àllò compartit és atzarós, perquè viure no és una loteria, però la vida compartida és un joc d'atzar. Voldria jugar avui. Voldria aprendre i reixir en aquest joc. El costum, el desànim em xiuxiugen que la utopia no serà per a mi, que l'atzar no em somriurà.

La il·lusíó: espai lúdic per a un nen

Il·lusinoar-se és cosa de nens. Perdre aquesta capacitat és ressignar-se. L'amor que em demana això em mata, em fa gran, em canvia.

El poeta ho sabia prou bé. Llenguatge pueril brodat amb pensaments profunds.

De Lorca:

"Vámonos; de casa en casa

llegaremos donde pacen

los caballitos del agua.

No es el cielo. Es tierra dura

con muchos grillos que cantan,

con hierba que se menean,

con nubes que se levantan,

con hondas que lanzan piedras

y el viento como una espada.

¡Yo quiero ser niño, un niño!

Per a la Núria, la Griñó, només dir-li que Lorca s'imaginava cavallets d'aigua. No distingia el dolç o el salat, potser perquè el mar li quedava més lluny? I, on pasturaven aquests cavallets, els del poeta? No en el cel, en la terra dura. L'aigua de Lorca era dolça, era la de la pluja, la que alimenta la terra i la ràbia i la guerra. Només un nen pot trobar il·lusió en "el viento como una espada".

Estrofes

De poeta en Nueva York

Para ver que todo se ha ido,
¡amor inexpugnable, amor huido!
No, no me des tu hueco,
¡que ya va por el aire el mío!
¡Ay de ti, ay de mí, de la brisa!
Para ver que todo se ha ido.

I uns versos abans, alguna estrofa...
"Es la piedra en el agua y es la voz en la brisa (...)"

Més de les dues del matí són.
Només tinc al cap el "hueco".
És cert, l'amor, l'amor ara, és un buit,
per ell mateix, perquè és una recerca,
i és un buit per a mi,
és un buit en presència; té un cos, un color i un aroma.
És un buit perquè el busco
i no hi ha res més desesperant que buscar el cos, la matèria,
la presència, el que és i hi és,
perquè vol dir que no en sé,
perquè vol dir que no es dóna,
i ignorar i no saber és un torment;
no saber l'amor, el d'avui, el de per sempre,
és un no res, un no ha estat, un no he sabut.
No puc amb la ignorància, amb aquesta, amb la meva.

Estrofes

De poeta en Nueva York

Para ver que todo se ha ido,
¡amor inexpugnable, amor huido!
No, no me des tu hueco,
¡que ya va por el aire el mío!
¡Ay de ti, ay de mí, de la brisa!
Para ver que todo se ha ido.

I uns versos abans, alguna estrofa...
"Es la piedra en el agua y es la voz en la brisa (...)"

Més de les dues del matí són.
Només tinc al cap el "hueco".
És cert, l'amor, l'amor ara, és un buit,
per ell mateix, perquè és una recerca,
i és un buit per a mi,
és un buit en presència; té un cos, un color i un aroma.
És un buit perquè el busco
i no hi ha res més desesperant que buscar el cos, la matèria,
la presència, el que és i hi és,
perquè vol dir que no en sé,
perquè vol dir que no es dóna,
i ignorar i no saber és un torment;
no saber l'amor, el d'avui, el de per sempre,
és un no res, un no ha estat, un no he sabut.
No puc amb la ignorància, amb aquesta, amb la meva.