No dormo

Cuino.
A la paella dins l’oli
el sopar de les petites,
esquitxant el marbre i les rajoles.
La mirada a terra,
El cos malmès, quanta criança.
El fum per l’estractor,
dins meu les cigarretes de tants anys.

No dormo.
De matinada brollen els silencis
de la realitat minúscula d’allà dins
que desvetllen el descans:
el glaç en el cor trencat,
les emocions mesurades
en un equilibri desconegut,
entre els vidres de la sang cuallada,
les llunyanes imatges del seu cos
i unes llàgrimes de consol i vida nova.

Penso.
Un descans en el camí.

Instrument

Entre el son i la consciència,
allitada en la tarda,
i escolant-se per les barreres de la finestra
una llum deambulant en certesa,
he imaginat en la quietud dels somnífers.
I allà, un instrumet
i kantianament, també, un fi en si mateix.
T'he decorat el jardí,
amb el desig madur en el temps;
i les llàgrimes han fet florir les flors.
M'esvaeixes, sóc instrument,
el fi, el creus un regal del demà,
lluny, distant, on jo no hi sóc.
Ara ho comprenc.
Tu,
qui ara m'ofereix una flor,
busca'm,
compra'm,
sempre sencera,
sense soroll,
amb sons tendres, alliberats,
aquest és el meu desig.
Com una onada,
sóc la força, l'alçada, l'escuma
i l'aigua que penetra i es fon en la platja.
Sencera em dono,
sencera prent-me: fi i instrument.

Bona nit

Bona nit.
Ara,
Bona nit,
només,
només vol dir,
el que hi ha aquí,
endins,
i és inefable,
perquè no m’està permès.
Ho saps bé,
Mira’t endins,
És el mateix.